La criatura del bosc

posted in Sessions

La criatura del bosc

És difícil però no impossible de poder veure-la. De qui parlem? Doncs d’una criatura especial, diferent, meravellosa, estranya, enigmàtica i podríem continuar i continuar, i omplir mil pàgines intentant definir un ésser tan prodigiós. Parlem de la Criatura del Bosc. Sí, de vegades la vida de cop et redueix a la més ínfima partícula de coneixement i t’adones que no saps res de res i que cal obrir el cor i la ment com un infant, amb total innocència, per poder entendre el que es produeix davant teu.

Si voleu traspassar la vostra parcel·la de realitat tangible, segura i palpable, i si teniu sort igual podreu veure entre la vegetació del bosc una criatura única, que no podreu comparar a res que hàgiu vist abans. Senzillament us canviarà tota  l’estructura on s’aixeca la vostra existència, i de cop us sentireu increïblement indefensos, fràgils, confusos, desubicats;  però si aconseguíeu no fugir i assumir la nova experiència us transformareu per sempre més en un nou individu més fort, amb total harmonia amb l’entorn i el que és més important amb coneixement infinit del sentit de la vida.

Jo la vaig veure. Era l’agost de fa uns anys, havia anat a caminar al bosc. Era una tarda molt calorosa i em vaig endinsar entre la vegetació buscant una mica d’ombra. Estava totalment absorta, relaxada, caminant tranquil·lament, sense cap pensament concret al cap. Coneixia bé el lloc, des de feia molt de temps sempre passejava pels mateixos camins, em sentia segura. Molt lluny podia escoltar la presència de persones treballant els camps. De cop, em va sobtar un moviment brusc a prop meu. En un primer moment no vaig sentir por, simplement amb un acte instintiu vaig concentrar la mirada dirigida al lloc on procedia la fressa. Possiblement vaig imaginar-me que trobaria un petit animalet: un conill, un esquirol espantat … però em vaig quedar paralitzada en veure el que vaig veure:

Davant meu, a uns cinc metres, hi havia una criatura inclassificable per al meu registre d’éssers coneguts. D’entrada semblava una noia, de treta pocs anys, però de seguida notaves quelcom estrany que no permetia donar-li aquest qualificatiu. Tenia aspecte humà, sí, però el seu rostre i tot el seu cos irradiava una llum en moviment que jo no havia vist mai a cap individu de raça humana. La seva pell, ben blanca, per moments em semblava transparent, i d’altres instants ben opaca, tangible. Jo estava petrificada, sense poder moure ni les parpelles, intentant saber si estava dins un somni o realment el que veia era real. Després d’un quart d’hora immòbil el meu cervell, suposo que amb un esforç brutal, com mai hagués pensat que l’hauria fet treballar, va fer una adaptació a la nova experiència intentant d’aportar una mica de serenitat a una situació totalment desconcertant. Vaig notar i escoltar la seva respiració, era molt profunda, semblava que a cada inspiració s’emportés l’aire de tot el bosc.  De cop les plantes que l’envoltaven van adquirir una vivacitat i intensitat increïbles, cada cop més forta i espectacular; semblava que s’acabarien rebentant de tanta exaltació. Igualment les diferents olors i fragàncies adquirien  la mateixa força, fins i tot, vaig pensar que em cauria al terra marejada per tanta concentració olfactiva. Però vaig resistir i no vaig fer cap intent de fugir. D’aquella criatura tot m’impressionava sobre manera, però si finalment he de triar alguna cosa entre totes les sensacions viscudes, em quedaria amb la seva mirada. Una mirada que no s’acabava mai, com un pou ben profund, negre, de boca ben rodona, del qual no pots copsar el seu final. Uns ulls clavats en els meus com si m’hagués llençat dos ganivets sagnants.  Sentia el meu cor encollit perquè el sentiment que responia a la seva mirada era de compassió, com si davant meu tingués un animal ferit. Com es poden dir tantes coses sense parlar? És la pregunta que durant aquests temps m’he fet repetidament. Efectivament no calia parlar, això era extraordinari, només amb la seva mirada aconseguia comunicar-se amb mi: em transformava i envaïa fins la part més íntima del meu ésser; i una pau com jo mai hagués imaginat viure em va sobrevenir. Vaig sentir que venia de molt lluny, d’altres temps. Que volia contactar amb nosaltres per guiar-nos i ajudar-nos a curar les ferides de l’esperit. Per ensenyar-nos el camí cap a l’harmonia amb la natura i per retrobar-nos amb la nostra essència primogènita.

Finalment, va tancar suaument els ulls, va baixar el cap i lentament va marxar; i a mida que s’allunyava, la seva presència és diluïa amb la vegetació del bosc, formant una unitat indivisible.              

Va passar una llarga estona fins que vaig aconseguir sobreposar-me a la vivència. Vaig decidir no esborrar del meu esperit aquella experiència i deixar fluir els sentiments provocants al meu interior per sempre més. Això m’ha fet canviar i convertir-me en un ésser diferent; en un ésser més connectat amb la real naturalesa del nostre origen i destí com a humans.

Model: Olga Cercós
Vestuari: Phanterina.corp
Maquillatge: Olga Cercós i Marina Donat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada